El misteri de l'amor

Mos mig adormim els quatre i devers les set s'esdevé el miracle. Només nosaltres a la platja, el temps s'ha desfasat del rellotge amb claredat. La sensació és plena i ens ha obrat als quatre. Ningú parla però tots ho sabem, i ningú gosa rompre ni per compartir la certesa. El silenci ha arribat amb un fade out i ja és absolut, ens sentim bategar els cors i les respiracions. Un després l'altre ens incorporam per contemplar i ja després ens atrevim a mirar-nos i a somriure perquè ho tenim agafat als braços i ja no se'ns escapa, avui el mons ens és favorable i se'ns ofereix amb plenitud, fins que ell vulgui. Pareix com si ni voluntàriament ens en poguéssim escapar. És aixó efectivament, i la segona fase s'esdevé automàticament: el món en la seva senceresa diu «gaudiu-ne, no m'en vaig, tranquils sóc jo i sóc aquí, mirau-me, olorau-me i sentiu-me'n la humitat, no m'en vaig sóc món com ara vosaltres, sou els elegits, dencansau, tocau-me les mans dins l'arena i el temps s'esdevindrà com la matèria, com la terra es girarà perquè l'altre s'escalfi, però no patiu ara sou vosaltres i sóc jo, no us avisaré ja ho sabreu quan me'n vagi, partiré como una òliba dins la fosca prematura com el sol es posa a l'horitzó i el cosmos jo mateix no us ho dirà però ho sabreu. Girau-vos i mirau, no m'en vaig encare, veis els cossos sou vosaltres no us estic enganyant ni això és un somni, sou vosaltres aquí i ara i res no ho pot desbaratar, sou globus, la bombolla, sou intactes, jo us protegiré tot el temps que estigueu amb mi, sou els meus fills i res no us toca, ara us deix però no me'n vaig, agafau les brides i el pensament i no tengueu por, només jo us venc a dir, no oblideu mai, no oblideu mai que un dia vaig ser amb vosaltres i que us ho vaig fer saber amb paraules».

Joan Miquel Oliver


Septiembre toca a su fin y la vuelta al cole casi está olvidada, no como las vacaciones, las visitas, la Mercè y los viajes programados.
Esto que leí hace un tiempo es la constante de estos veintinueve días.
Y yo me acuesto con la certeza de la suerte infinta que tengo.

Nunca me llegan las palabras (que siempre -y sólo- me asaltan en bares, entre cervezas, gin-tonics y conversaciones).