Una imatge del setembre

www.vasava.es
(o això crec)

El misteri de l'amor

Mos mig adormim els quatre i devers les set s'esdevé el miracle. Només nosaltres a la platja, el temps s'ha desfasat del rellotge amb claredat. La sensació és plena i ens ha obrat als quatre. Ningú parla però tots ho sabem, i ningú gosa rompre ni per compartir la certesa. El silenci ha arribat amb un fade out i ja és absolut, ens sentim bategar els cors i les respiracions. Un després l'altre ens incorporam per contemplar i ja després ens atrevim a mirar-nos i a somriure perquè ho tenim agafat als braços i ja no se'ns escapa, avui el mons ens és favorable i se'ns ofereix amb plenitud, fins que ell vulgui. Pareix com si ni voluntàriament ens en poguéssim escapar. És aixó efectivament, i la segona fase s'esdevé automàticament: el món en la seva senceresa diu «gaudiu-ne, no m'en vaig, tranquils sóc jo i sóc aquí, mirau-me, olorau-me i sentiu-me'n la humitat, no m'en vaig sóc món com ara vosaltres, sou els elegits, dencansau, tocau-me les mans dins l'arena i el temps s'esdevindrà com la matèria, com la terra es girarà perquè l'altre s'escalfi, però no patiu ara sou vosaltres i sóc jo, no us avisaré ja ho sabreu quan me'n vagi, partiré como una òliba dins la fosca prematura com el sol es posa a l'horitzó i el cosmos jo mateix no us ho dirà però ho sabreu. Girau-vos i mirau, no m'en vaig encare, veis els cossos sou vosaltres no us estic enganyant ni això és un somni, sou vosaltres aquí i ara i res no ho pot desbaratar, sou globus, la bombolla, sou intactes, jo us protegiré tot el temps que estigueu amb mi, sou els meus fills i res no us toca, ara us deix però no me'n vaig, agafau les brides i el pensament i no tengueu por, només jo us venc a dir, no oblideu mai, no oblideu mai que un dia vaig ser amb vosaltres i que us ho vaig fer saber amb paraules».

Joan Miquel Oliver


Septiembre toca a su fin y la vuelta al cole casi está olvidada, no como las vacaciones, las visitas, la Mercè y los viajes programados.
Esto que leí hace un tiempo es la constante de estos veintinueve días.
Y yo me acuesto con la certeza de la suerte infinta que tengo.

Nunca me llegan las palabras (que siempre -y sólo- me asaltan en bares, entre cervezas, gin-tonics y conversaciones).

Regalos

«La imbecilidad cambia de tema cada época para que no la reconozcan».

Nicolás Gómez Dávila

Una perla que me deja grankabeza antes de volver a la capital del reino, además de un libro prometedor y mil instantes intangibles de peso y valor incalculables (para esto no hay link, sólo memoria).

Our Guruji

First, it was back from paradise.
Now, back to the master.

(Por eso estoy sentada y tengo agujetas en lugares ignotos e innombrables).

Tres tristes tigres

—¿Cómo me dijo que se llamaba? No oí su nombre.
—Eso pasa siempre.
—Sí, las presentaciones son como los pésames, murmullos sociales.

Una muestra diminuta del genio de Guillermo Cabrera Infante, el autor que me hizo pensar que no quería ir a Cuba, porque la Cuba de verdad no será tan sensual, rica y auténtica como la Cuba de sus páginas.

Back from Paradise